Agustí Forner creix en una família humil de l’Espanya de la postguerra, en una ciutat, Tortosa, que ha estat devastada per ser una de les darreres resistències del Front de l’Ebre. Envoltat per aquestes circumstàncies i despertant-se molt d’hora la seva inquietud per la pintura, Agustí comença a pintar al terra, als carrers del seu barri, santa Clara, amb guix. Als tretze anys, aquesta inquietud artística el portarà a l’Escola d’Art de Tortosa, on amb els seus companys començarà a fer exposicions i, a principis dels anys seixanta, participarà en el concurs de pintors novells, convocat perl Cercle Artístic de Tortosa. Aquest fet li permet d’entrar en contacte amb altres artistes i intel·lectuals del moment. El primer any que va participar en aquest concurs va obtenir un accèssit i, l’any següent, va obtenir el primer premi de pintura.
L’any 1965, neix el col·lectiu MACLA 65. Agustí Forner en formarà part juntament amb altres escriptors i artistes com Zoraisa Burgos, Manuel Pérez Bonfill, Frederic Mauri, Albert Favà, Ferran Cartes, Ferran Vilàs o Joan Puig. El col·lectiu se centrarà en el missatge social de l’art o el gravat com a mitjà d’expressió artística, i s’apropa al moviment Pop.
Aquest grup, MACLA 65, realitzarà exposicions col·lectives i coincidirà amb l’ideari d’altres grups que desenvoluparan la seva activitat sota el nom i demoninador comú d’Estampa Popular. La trobada i col·laboració entre els membres d’aquests grups serà inevitable i, d’aquesta manera, l’obra d’Agustí comença un itinerari d’exposicions amb Estampa Popular. D’aquesta etapa, hi ha dos gravats d’Agustí Forner a l’exposició permanent del Museu Reina Sofia.
Durant l’estat d’excepció de gener de 1969, diversos membres de MACLA són detinguts, entre ells Agustí, que ja tenia un altre procés obert per la seva militància política antifranquista i que, més endavant, el va portar a l’empresonament durant dos anys. Per tot això, aquest mateix any MACLA 65 i Estampa Popular van deixar de funcionar.
A la presó, Agustí Forner segueix pintant, i la seva obra s’apropa a l’expressionisme abstracte amb un to molt compromès i esquinçador. La seva companya i alguns amics organitzen, clandestinament, una exposició itinerant per aconseguir fons per ajudar els presos polítics. Quan, finalment, surt de la presó, Agustí es casa i comença un nou viatge amb el sindicalisme clandestí, l’activisme polític i el moviment cooperativista. Tot això el durà a formar part del primer Parlament Democràtic de Catalunya després de Franco, com a representant del PSUC.
Durant alguns anys, Agustí Forner ha de fer front a altres prioritats que li faran aparcar la pintura temporalment. I malgrat que abandona la política després de la primera legistura del Parlament de Catalunya, poder tirar endavant la família i la lluita pels drets dels treballadors a través el cooperativisme, seran els principals interessos d’Agustí durant aquesta època.
Malgrat això, la seva inquietud el farà retornar a la pintura amb un interès per la tècnica i el color que renovarà la seva empenta autodidàctica i vocació primigènia. Les primeres obres d’Agustí ens transporten a les imatges de Francis Bacon: caps grotescos, retrats, encaixos i formes en què l’expressió continua sent fonamental. De vegades, imatges planes, d’altres profundes, només crits d’esglai. Més endavant, ja veurem les primeres sèries de maduresa global, en les quals l’expressió ens porta, sense oblidar mai el missatge i l’expressionisme com a nexe comú, a l’experimentació per diferents corrents que s’apropen al surrealisme, al cubisme, al pop art o a l’abstracció, fins desembocar en l’expressionisme abstracte més característic de la seva obra.
Dibuixos i gravats
Els dibuixos i els gravats d’Agustí Forner constitueixen una part essencial de la seva obra passada i present. Des dels seus inicis, són la base de la seva expressió, amb molta influència dels moviments MACLA 65 i Estampa Popular. Es tracta d’uns dibuixos amb molta força pensats per a ser gravats i curulls, explícitament o implicita, de missatge. Aquesta forma d’expressió ja mai no la deixarà i, en tota la seva trajectòria, el dibuix va molt més enllà que el mer esbós. Molts d’aquests dibuixos, finalment, acabaran sent quadres, però inclús en aquests casos tenen una entitat pròpia i, sovint, una força expressiva incontenible que es tradueix en traces fermes i grans contrastos de negre sobre blanc o en figures difuminades gairebé per la boira, una boira que ens porta cap a l’oblit. Oblit, a vegades, de coses importants; com aquest mirar cap a l’altra banda que avui té la societat i la vida. I és que, el missatge d’Agustí Forner segueix present en totes i cadascuna de les seves composicions artístiques, des d’aquelles més concretes fins a les més abstractes. En molts d’aquests dibuixos i gravats, la majoria estan en col·leccions particulars i en algun museu, es mostra l’expressionisme més radical sense disfresses. És possible que, després, trobem aquest expressionisme, més o menys amagat, entre el surrealisme, l’abstracció o, inclús, el cubisme, però sempre hi és present, d’una manera o altra.
Les pintures
Mentre que els dibuixos i els gravats ens mostren la part més instintiva de l’artista, en les seves pintures es pot apreciar tota la seva maduresa creativa. Si agafem com a base principal les pintures acríliques, de vegades planes, d’altres velades, quasi transparents, com si fossin aquarel·les, esquinçades amb traços impulsius o encaixades en formes aparents, Agustí Forner ens conta tota una història a través de sèries monogràfiques. Són una visió del món, de la societat, dels problemes, de les alegries, d’allò que fa mal, dels diàlegs…
La varietat de les composicions i el concepte d’aquestes sèries podrien, perfectament, aparentar una mostra de pintors molt diferents. Però, malgrat tot, dos fils conductors mantenen una profunda cohesió en tota la seva obra, fins al punt que és inevitable, en veure un quadre seu, identificar-lo com un Agustí, ja sigui amb els d’expressió més abstracta o amb aquells més figuratius. Aquests dos punts són: el missatge, sempre ocult a primer cop d’ull, i l’inconfusible color que, de sèrie en sèrie, va saltant deixant un rastre únic que, com molletes de pa, ens indica el camí de tornada.
Les titelles
A cavall entre el surrealisme compositiu i l’expressionisme més figuratiu, la sèrie de titelles d’Agustí ens transporta a una visió de la societat en la que l’individu mor sense l’impuls extern que l’indiqui cap a on moure’s. L’absència de voluntat pròpia, de llibertat, de pensament, d’idees…es manifesta en les figures inermes, plenes de malenconia, representades per les titelles que, amb els fils tallats, reposen desmanegades allí on la mà va deixar de moure-les.
Els fons abstractes, impressionistes i surrealistes, contrasten amb els rostres carregats d’expressió de les figures, però, a la vegada, els integren perfectament, i ens connecten amb els trets identificatius d’altres sèries com les pintures més abstractes, les cubistes o les més properes al pop art.
Els exodes
Juntament amb les titelles i els rostres, les figuracions de l’exode ens presenten el drama més explícit en l’obra del pintor. En aquestes, veiem també l’expressionisme més pur i radical de la seva obra, amb els seus orígens als gravats, que ens sorprén per les textures que és capaç de crear amb les pintures acríliques. En aquesta sèrie, se’ns mostren els aspectes més crus i les tràgiques conseqüències de les guerres i les persecucions, l’exclusió i el desarrelament de pobles sencers, de nacions, d’ètnies, idees, de diferències. Són uns exodes protagonitzats, gairebé exclusivament, per dones i nens, els més fràgils i desafavorits, en els quals la incomprensió més absoluta de les situacions a les que arriben i llur impotència davant d’elles, resta perfectament reflectida en les mirades creades per la mà del pintor.
Els rostres
L’estudi dels rostres és un altre dels puntals en l’obra d’Agustí Forner i en la seva concepció de la pintura. Amb aquests retrats, l’autor es transporta als seus records amb les expressions de persones que romanen en la seva memòria i que ja, mai més, han sortit del seu pensament. Reviscuts per situacions que no paren de repetir-se, com en un bucle, aquests rostres anònims es transcriuen en emocions que perviuen per sempre. Després, aquests rostres, els tornarem a trobar en les seves composicions més diverses, en les titelles, en els gravats i dibuixos.
Soma, pop art i cubisme
La plenitud del color esclata en aquests quadres i agafa el seu major protagonisme. Aquestes figures perfilades i definides, però carregades internament d’expressionisme en els seus traços i les pinzellades, van progressant cap un missatge cada cop més implícit. És com si l’autor ja s’hagués cansat de denunciar a crits sense ser escoltat, i ara, una vegada abandonat el camí d’interpel·lar l’intel·ligència emocional, es busca una altra nova via més reflexiva i directa a la raó.
Tanmateix, les temàtiques ens connecten, de seguida, novament amb les titelles. Només cal veure els quadres del “soma” per adonar-nos que, tal vegada expressat de diferent forma i més centrat en l’actualitat, Agustí ens parla d’aquella mateixa manca de llibertat i voluntat pròpia; es tracta d’una crítica a una societat on, cada cop més, l’individu és aliè al seu propi impuls i només segueix la marea que toca. D’aquesta manera, les figures més cubistes, allargades, rígides, hieràtiques, que es diferencien de la massa popular amb els retrats individuals, ens volen mostrar als oligarques que mouen els nostres fils amagats i parapetats darrere les seves màscares, o darrere la superficialitat o el buit de cada individu.
L’abstracció plena
Semblaria el següent pas lògic en l’evolució del pintor que, dut per la decepció davant la impossibilitat de canviar res amb la seva crida, fa un retorn al seu interior per esciure’s el misatge cap ell mateix. Un assuaujament de l’esperit, tal vegada necessari, davant la impotència de preveure un final inamovible. I malgrat això, Agustí s’expressa en les seves pintures amb la fe d’un savi que encara té l’esperança d’ajudar a canviar aquesta realitat, encara que només sigui una sola persona a qui arribi aquest missatge. La forma i el color transfiguren els cossos, les ments i les ànimes, els rostres i les expressions, els confictes…, per tal de ser-hi al darrere, en l’essència i en el fons, tot agafant una nova força.
Una altra vegada el missatge. Cada cop més amagat i més visible, amb més impuls i, si cal, concretant-se ara en la simplicitat de la bellesa, de les formes, dels contrastos, i en un concepte de la composició gens casual. Aquestes pintures, són metàfores visulas capaces de transportar-nos a les més complexes de les situacions del nostre moment des de la simplicitat decorativa més efectiva de qualsevol innocent sala d’exposicions.
Poesia visual, al capdavall. Un giny, potser, peò mai una befa.